Pobres i Humils en Vocació d’Església,
Profecia d’ Esperança

“No tinguis por, petit ramat, que el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne” (Lc 12,32). Sorgim des de la paraula, des de la gràcia, que ens fan vocació i testimonis del regne. Afrontem la desproporció i la desmesura com a condició radical del nostre ésser creients a la història i a la realitat. Ens experimentem en una creixent consciència de fragilitat i en un imperatiu de fe i d’evangeli. Un origen d’elecció i vocació ens ha plantat a la història. “Després vaig sentir la veu del Senyor que deia: Qui hi enviaré? Qui ens hi anirà? Li vaig respondre: Aquí em tens, envia-m’hi” (Is 6,8). Proclamem la grandesa del Senyor en la nostra creixent petitesa, que ens fa baixar, tremolosos, a les profunditats, on tota la realitat està en gemecs de part, en anhel pel desplegament de la llibertat gloriosa de fills. La mida no són les nostres possibilitats, si no la fe i l’esperança, que ens reclama a creació permanent del regne que està arribant en el brogit, gemec i anhel de plenitud de cada cor i de tota la humanitat. Existim escoltant la veu del Senyor a la realitat i en situacions que ens encenen en súplica i en paraula de revelació, esperant amb tots els homes i dones el cel nou i la terra nova on habiten la justícia i l’amor etern.